Petits textos que mes endavant poden formar part del que podria ser un text més llarg.

Una aparició?

Mes d’agost, vacances, l’època perfecta per perdre i descobrir llocs on no has estat mai, transitant per carreteres estretes i empinada, per les quals no es pot anar massa ràpid, però com que no tenim massa pressa es pot gaudir de nous espais.
Vaig amb la meva parella, és una zona a la qual ens desplacem habitualment i hem pensat anar a un poble que ens agrada des del lloc de platja en el que estem passant uns dies.
Google Maps ens ha indicat aquesta carretera, però crec que és als únics a qui els hi ha dit per què no passa ningú ni en el nostre sentit ni en el contrari i ja fa una bona estona que estem circulant, però no tenim gens de pressa, encara que tan a prop de llocs de platja molt concorreguts i en aquesta època de l’any que es pugui gaudir d’aquesta tranquil·litat a la carretera resulta estrany i agradable.
Hem sortit de dia però la llum es va esvaint lentament i els arbres que envolten la carretera es comencen a difuminar lentament. Ja no es veuen els detalls, tan sols el conjunt, però es pot percebre el color, verd intens, de la vegetació, no molt alta però espessa.
Anem pujant i les corbes es fan més tancades i el trajecte em resulta llarg per anar a un lloc que crèiem més proper i fem algun comentari sobre la famosa guia que ens ha portat per allà, però també està bé trobar llocs tranquils després de tants dies de tants on el silenci és gairebé un luxe.
En sortir d’un revolt la veiem, apareix davant dels nostres ulls, tot i que no és una aparició perquè nosaltres hem anat cap a ella, una noia amb un vestit blanc, sembla més aviat una camisa de dormir antiga, amb una maleta als seus peus, pentinant-se la seva llarga cabellera amb un raspall, molt lentament
La llum és molt tènue, però en prendre el revolt la il·luminen amb els fars del cotxe i la podem veure clarament. Està en una esplanada sense vegetació a la vora de la carretera. Són uns segons, però no puc apartar la mirada incrèdula d’ella durant aquest curt espai de temps, sembla una aparició, potser, segur, d’un altre temps, d’una altra època.

No diem res, ni una paraula, ni tan sols ens mirem i seguim circulant guardant per a nosaltres mateixos els efectes d’aquesta visió. Jo penso que realment no ho he vist, que ha estat la meva imaginació, potser a causa de la tranquil·litat, de la llum suau, d’algun somni recent que no recordava, com la immensa majoria de somnis que desapareixen en un oblit del qual només queda una impressió del que m’ha fet sentir, potser ………., no ho sé, potser estic somiant, un somni tan viscut que ho crec real.
La ment s’omple de preguntes sobre ella, sobre qui pot ser, que fa en aquest lloc apartat, sobre la seva aparença fora de la nostra època, pentinant-se ……… ..
Per la carretera veig unes llums, ja és gairebé negra nit i aquesta visió queda lligada a l’anterior. Perquè penso això?, Perquè m’ha impressionat molt trobar i veure alguna cosa que no buscava ni podia imaginar que veuria i aquesta llum que en qualsevol moment em semblaria normal ara m’inquieta i sobresalta.
El silenci es fa encara més tens fins que la llum es creua amb nosaltres i podem veure que és un cotxe.
Crec que he fet un profund sospir i sospito que ella també. Quan noves llums es van acostant, una, dues, tres i quatre ja no tinc la mateixa sensació d’estar en un espai estrany, desconegut i ja puc albirar els llums d’una població no gaire lluny d’aquí, ara sí que parlem i ens mirem.
Els dos hem vist el mateix, no és una imaginació meva, ni d’ella, hem vist el mateix i hem compartit les mateixes sensacions de por, d’inquietud, d’angoixa, d’estar en un lloc desconegut i perdut en el qual els personatges que viuen vénen d’altres èpoques.
No parem de xerrar en veure que seguim en el mateix món de què hem sortit fa una mitja hora, res ha canviat, encara que confessem tots dos haver passat molta por, una por desconeguda fins a aquest moment i en veure que tot segueix igual, igual que abans de veure-la a ella, ens fa dir moltes ximpleries que surten de la por, del sentit de ridícul per haver imaginat tantes coses estranyes.
És curiós com podem sentir excitació en veure que tot segueix igual o com Google Maps pot portar-nos per llocs tan estranys tant a prop de casa, però he de reconèixer que a mi m’ha portat diverses vegades que potser explicaré en un altre moment.

 


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *