Aquest petit tros de fusta, en realitat és l’escorça d’un arbre que va viure molts anys a la sortida d’un petit poble. Sortida pels que hi viuen, entrada per als forasters.
Per la seva vora va passar molta gent, a molts els va veure envellir sense que li fessin gairebé cas, a altres els va protegir del sol o la pluja.
Era l’únic arbre en molts quilòmetres de camí perquè li va tocar viure en una societat tremendament materialista que considerava que només val la pena donar vida a les coses que produeixen i un arbre que no dóna fruits que no es poden vendre no té raó d’existir.
Malgrat tot, havia fet pensar a força gent que seria molt útil trobar més recers com aquest els dies d’estiu, però aquests pensaments no es van transformar en accions i va seguir sol en el camí.
Algunes persones es van asseure als seus peus per parlar, altres per meditar, altres per descansar, però un home que passava des de petit quatre vegades al dia per la seva vora, va adquirir el costum d’acariciar un petit bony de la seva escorça.
Alguna vegada va passar abstret, oblidant el ritual de la carícia, però quan s’adonava de l’oblit desanava els passos per acariciar aquest punt de l’arbre.
Amb la carícia volia transmetre l’afecte a un entorn natural que estimava, però també creia rebre la seva energia. En incomptables ocasions havia sentit una vibració que partia de les puntes dels dits que estaven en contacte amb l’arbre, recorria tot el braç i estremia la resta del cos, tancant sempre els ulls per gaudir del moment amb més intensitat, amb més intimitat.
L’havia ajudat a afrontar moments i decisions difícils, però abans de res li permetia expressar sense paraules els sentiments que difícilment es poden transmetre, sensacions etèries, però que moltes vegades donen sentit a la vida.
Aquestes carícies van anar llimant les arestes de l’escorça, fins a quedar arrodonides i dolces al tacte. No va perdre els cants més aguts al mar, com altres objectes més durs que es resisteixen a ser transportats i han de ser arrossegats, es va deixar transportar sense oferir resistència fins a arribar a les meves mans, en les que vaig notar des del primer moment l’energia d’aquestes carícies que mai havien estat confessades per aquest home perquè era un acte molt íntim que perd el sentit en ser explicat.


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *