Potser com un vell arbre,
vell per a qui ho veu.
Potser com un bell ocell,
bell per a qui el mira.
Potser com una suau brisa,
suau per a qui la sent.
Potser com aquest petit tros d’escorça,
petit per a mi en trobar-lo,
petit perquè em va portar a imaginar un immens arbre,
amb un incansable contorn d’escorça.
El petit tros es va convertir,
mentre lliscava pel rovell dels dits,
suaument,
es va convertir,
em va convertir
en l’espectador
d’una visió
que em va transmetre
una realitat només sentida
per qui la imagina,
potser imaginada,
potser viscuda


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *